M’explica una mare que el seu fill té problemes amb el profe de català. Que d’un temps ençà se les carrega totes, que el fa fora de classe i el castiga sovint. El noi diu que li ha agafat mania. Em comenta que el seu marit vol anar a queixar-se a direcció. Ella vol saber el meu parer. Em pregunta què els aconsello que facin, si veig bé que vagin a parlar amb la directora. Li dic que jo no ho faria. Que anar a parlar amb la directora és saltar-se uns quants passos de cop.
Li recomano que comenci pel principi. Que el primer pas davant de problemàtiques com aquesta és parlar amb el seu fill i donar-li recursos perquè ho pugui resoldre per si mateix. Que li diguin que es deixi estar que li té mania, que el que deu passar és que no ha sabut trobar una fórmula adequada de relacionar-s’hi i que l’ha de buscar. Que se sentirà molt bé si la troba i li suposarà un aprenentatge molt útil per a la vida. Que li preguntin què li sembla que pot fer ell perquè la relació amb aquest profe millori, quines coses pot canviar o fer diferent, que l’ajudin a entendre-s’hi millor. Que en pensin unes quantes i que les vagi provant fins que vegin que alguna funciona.
Si després de provar-ne una pila segueix tenint-hi problemes, aleshores el següent pas és anar a parlar amb el profe. Però no per queixar-se, sinó per dir-l’hi que volen que el seu fill s’entengui bé amb ell, que es comporti bé i que aprengui a les seves classes. I que els agradaria saber què poden fer i com poden ajudar des de casa per aconseguir-ho.
Si parlant de bon grat amb el profe tampoc no se’n surten, aleshores poden demanar entrevista amb el tutor o tutora. Si tampoc ho resolguessin, el següent pas seria el cap d’estudis. I, en últim terme, el director. Aquesta seria la seqüència adequada per a qualsevol problema escolar. Inspecció i jutjats són tota una altra cosa que d’entrada no ens hem ni de plantejar. S’haurien de reservar per quan es tracta de problemes de gravetat que vulneren drets essencials i tota la cadena anterior ha fracassat.
Si som pares respectuosos, col·laboratius, que confien en l’escola i en els mestres dels seus fills, i que tenen ganes d’entendre-s’hi de debò, en tindrem prou parlant amb el nostre fill o amb el profe per resoldre la majoria de problemes.