• Mestres de Vida – Missió
    • Criteris de Garantia
    • Política de Cookies
    • Política de Privacitat RGPD
  • Acompanyaments
  • Mestres
    • Mestres d’acompanyaments
  • Bloc
  • Enllaços
    • AGORAVIC 2020 Podcasts
    • AGORAVIC 2019 Podcasts
    • AGORAVIC 2018 Podcasts
    • AGORAVIC 2017 Podcasts
  • Mestres de Vida – Missió
    • Criteris de Garantia
    • Política de Cookies
    • Política de Privacitat RGPD
  • Acompanyaments
  • Mestres
    • Mestres d’acompanyaments
  • Bloc
  • Enllaços
    • AGORAVIC 2020 Podcasts
    • AGORAVIC 2019 Podcasts
    • AGORAVIC 2018 Podcasts
    • AGORAVIC 2017 Podcasts
  • Pàgina d'inici
  • No Categoritzat
  • Article d’Eva Bach: “Fins quan volem estar enfadats?”
Artículo de Borja Vilaseca: “La revolución del sistema educativo”
Artículo de Daniel Gabarró: “Solo cuando callo veo con claridad”

Article d’Eva Bach: “Fins quan volem estar enfadats?”

25 de juny de 2017 Escrit per Eva Bach

Fa uns dies deia que hem de dir sí al que sentim, encara que no ens agradi sentir-ho. No és el que solem fer la majoria d’adults ni el que ensenyem a fer a les criatures. Tenim tendència a negar o a ignorar les emocions que ens resulten desagradables -pensem que si no els fem cas desapareixeran soles-, o bé pretenem canviar-les per altres de signe contrari tan bon punt apareixen. Distraiem els nens per amagar-los el que és amarg, fem pallassades perquè deixin d’estar tristos, els fem fer-se petons perquè deixin d’estar enfadats. D’aquesta manera, el més probable és que acabin desconnectats d’ells mateixos o que se sentin malament per dins però hagin de dissimular-ho per fora.

Per poder integrar i transcendir qualsevol emoció difícil o desagradable, primer cal reconèixer que l’estem sentint. Però no d’una manera passiva. Dir sí al que sentim no vol dir resignar-se a sentir-ho indefinidament, no significa “Això és el que sento i no puc fer-hi res”. O pitjor encara, “Això és el que s’ha de sentir en aquestes situacions i no es pot sentir res més”. Potser de moment no podem fer-hi res o no podem sentir res més. Però si és desagradable, cal educar tant l’honestedat de reconèixer-ho i la paciència per transitar-hi com el desig de transformar-ho.

Hi ha persones que porten anys enfadades amb els pares, amb fills, amb germans, amb exparelles, amb amics, amb gent de la feina… i que no tenen cap intenció de transformar-ho. N’hi ha que estan tan convençudes de sentir el que correspon sentir o el que els altres es mereixen que res els ho faria canviar. Algunes es mostren fins i tot orgulloses de sentir-se enrabiades. El problema és quan atabalen els altres o contaminen l’ambient amb les seves emocions primàries no resoltes i, més encara, quan les encomanen a les criatures, i restringeixen d’aquesta manera la seva llibertat de sentir una altra cosa. Les emocions que un fet o una persona ens genera no sempre les podem escollir, però transformar-ho o no sí que és una elecció. Si el que sentim ens genera malestar o causa algun tipus de perjudici als altres o a l’entorn, el més savi seria reconèixer que ara per ara això és el que sentim, però que segurament seria més saludable sentir una altra cosa i que farem tot el que sigui possible per arribar a sentir-la.

No Categoritzat
Artículo de Borja Vilaseca: “La revolución del sistema educativo”
Artículo de Daniel Gabarró: “Solo cuando callo veo con claridad”

MESTRES DE VIDA Ⓒ 2020