Si us sentiu abatuts, esgotats de tothom, i en particular de vosaltres mateixos, probablement heu caigut en el territori des (des-il·lusió, desmotivació), i molt probablement heu contret un virus que s’ha convertit en una epidèmia: el cansament moral. Maria Mercè Comangla i Jaume Soler, psicòlegs amb una llarga trajectòria en el camp de l’ecologia emocional, han detectat aquesta epidèmia invisible i ens proposen un antídot eficaç en el llibre “El cansament moral”, d’Angle Editorial. Conversem amb la Mercè Comangla sobre els orígens d’aquest cansament i sobre com aprendre a viure amb joia. No hi ha cap altra cura per aquest virus mortal.
Dieu que el cansament moral és un virus nou que ataca la motivació, la bondat, la il·lusió i l’alegria.
El virus és metafòric però li hem donat aquesta forma per la manera com es contagia. S’assembla molt a una epidèmia vírica com la grip: tothom és susceptible de contagiar-se, en funció de les defenses que tingui (defenses emocionals, en el nostre cas) i també et pots vacunar o no per prevenir la malaltia. De fet tots som portadors del virus, que roman en estat latent fins que es desperta.
I per què es desperta?
Si estàs envoltat de persones que et cansen, si tens poc coneixement de tu mateix i no saps com gestionar els moments caòtics, ets molt vulnerable. I quan arriba un esdeveniment que et pressiona molt comences a manifestar algun símptoma de cansament moral.
El primer és l’afartament.
És el més perillós. És un fastigueig de tot plegat, un afartament de formar part de la humanitat. Fa molts anys que saps què cal fer, quins valors ens haurien de guiar, què hem de fer perquè tot vagi millor. Però no aprens i continues donant-te cops contra la paret. I així comences a sentirte desenganyat, desencisat, desil·lusionat, decebut… És el territori des de què parlem al llibre. I així et despenges de la vida.
Abandones.
És com si anéssim tots caminant per la carretera, i algú s’aturés i digués: jo em quedo aquí. I és terrible perquè ens anem descapitalitzant de gent que lluitava per millorar les coses, però ara estan tan cansats que fins i tot poden caure en una depressió si no aconsegueixen reconnectar-se.
L’altre gran símptoma és la queixa constant…
Cada cop que dius: “No s’hi pot fer res”, o “Tot va malament”, estàs mirant enfora. Deixes de pensar en què podries fer tu per millorar les coses i comences a buscar culpables: l’església, l’estat, els governs, els polítics… Si hi ha un culpable, ja no he de fer res. La queixa és un mecanisme que encara ens descapitalitza més perquè cansa també els que t’envolten. I no arregla res, perquè normalment ens queixem amb la persona menys adequada: em queixo del meu marit a la meva amiga, em queixo de la feina amb el meu marit…
La indignació gairebé diària en què vivim no és una altra causa de cansament?
L’indignat està enfadat però manté l’energia. Es pot utilitzar l’energia de la indignació per reparar una injustícia. És una manera de reciclar-la. Però si estàs esgotat moralment, estàs pla. Parles, però no et mous ni fas res. És un territori perillós perquè ens porta a una malaltia greu com és la depressió.
A mi no em sembla un virus tan actual. No existia al segle passat?
Jo t’he de dir que sí que hi era. Però ara veiem que l’epidèmia va molt accelerada com a conseqüència de les característiques pròpies del segle XXI. Per exemple l’acceleració tremenda amb què vivim, el bombardeig d’estímuls informatius que som incapaços de processar. I la majoria negatius. La complexitat, la incertesa del món actual són coses que poden activar el virus en persones que no estan vacunades.
En què consisteix aquesta vacuna?
En desenvolupar les estratègies d’autoconeixement, de gestió de problemes, de coneixement del nostre món emocional. És especialment important per a persones que treballen amb persones en situacions de patiment o de molt de repte com ara mestres, metges, infermeres, educadors socials…
Potser hi ha moltes víctimes del virus, però jo trobo que alguns són prou immunes, i fins i tot semblen còmodes en aquesta epidèmia…
Són els portadors malalts, per dir-ho així. Al llibre n’etiquetem prou: els dogmàtics, els aduladors, els manipuladors, els que etiqueten a tothom, els incoherents, els corruptes… Però també altres perfils menys sospitosos com ara els precipitats, els resignats, els confosos, els oportunistes o la gent incapaç de comprometre’s… Són molts i tots col·laboren a fer encara més incerta aquesta societat líquida de què parla Zygmunt Bauman. Fixeu-vos en la manca de compromís, per exemple.
Falta de compromís?
Sí. Mireu com n’és de difícil que algú es comprometi en alguna cosa, una de tan simple com sopar plegats. Contesten: “En principi sí”. I això és una manera de no comprometre’s del tot. Cada cop ens costa més trobar voluntaris per a projectes socials. D’un dia per l’altre sí que responen, però si en demanes per d’aquí a tres mesos et diuen: “Ui, d’aquí a tres mesos, vés a saber on seré. I si em surt una altra cosa millor?” Aquesta actitud cansa molt perquè la vida requereix molt de compromís per qualsevol cosa: per una relació, per tirar endavant una família…
Un cop identificat el virus, com superem la malaltia?
Hi ha mesures per apagar el foc i mesures preventives. Enmig d’un naufragi, a una persona que no sap nedar, no pots intentar ensenyar-li els primers moviments, cal llançar-li un pneumàtic perquè no s’enfonsi. Si la persona comença a manifestar els símptomes i encara té un mínim de capacitats de gestió emocional hauria d’intentar sortir de l’entorn tòxic o mirar de marcar uns límits. Per exemple, jo no puc canviar algú que treballa amb mi però sí que puc protegir-me de les seves queixes, del seu victimisme, del seu passotisme… Hem de posar límits als xucladors d’energia. Protegir-nos de les persones que ens desgasten i acostar-nos als que ens carreguen les piles.
I si la persona tòxica la tens a dins de casa, convivint amb tu?
Llavors potser has de plantejar-te una neteja de relacions. La feina no la podem triar però la parella sí. I també els amics. Amb el cansament moral perds l’amor per la vida, i per tu mateix. Potser has de buscar gent més positiva, conèixer gent nova, gent que està viva i contenta d’estar-ho. Paral·lelament hem d’adquirir eines, per gestionar millor l’estrès, per prevenir.
I per on comencem?
Si sents que estàs entrant en territori des, has d’aturar-te i revisar. No esperis a estar fumut, fes gimnàstica emocional. Fa vint anys, quan vam començar amb la Fundació Àmbits no hi havia ningú més que oferís eines d’ecologia emocional, però ara hi ha gran quantitat de recursos on entrenar les emocions. Ara bé, no és una píndola sinó que requereix temps, com una relació.
Doncs el que busca el malalt és un remei ràpid.
És la rapidesa qui ens ha portat fins aquí. No és un valor sinó un antivalor, un valor desajustat. El filòsof Jean Paul Sartre la vinculava amb la violència perquè quan vols aconseguir una cosa ràpidament acabes per prendrela directament, amb violència. L’antídot és la tendresa. Si vols ser tendre amb un infant no vas ràpid. Li parles lentament, allargant les paraules i l’acarones a poc a poc. Hi ha coses a la vida, i acostumen a ser valuoses, que demanen temps, respecte als processos.
Tornem al gimnàs emocional. Si estem bé per què hi hauríem d’anar?
Hi ha gent que viu amb normalitat, no li passen gaires coses, són els que diuen: vaig tirant. No és l’ideal però és una manera de viure. El problema és quan et comencen a passar coses: morts, pèrdues, problemes a la feina, alguna pressió molt intensa. Llavors te n’adones que no tens els recursos necessaris per fer front a la situació. I fas figa. Per això hem d’estar entrenats i anar aprenent a reaccionar positivament quan ens passen coses.
Parleu-me d’alguna d’aquestes eines que ens poden ajudar a viure i que són gimnàstica emocional.
L’agraïment, per exemple. Quan ens connectem emocionalment amb l’agraïment carreguem immediatament les piles. És com una bateria emocional. Estic descarregat i em connecto amb un cable a una bateria que es diu gratitud, i em carrego. A la Fundació Àmbit treballem molt amb l’agraïment, amb l’ecologia emocional que és l’art de viure vides plenes.
Sembla que el cansament moral afecta especialment a unes quantes generacions. És un virus generacional?
Afecta sobretot a la generació anterior, que vivia en un món segur: una parella per tota la vida, una feina per tota la vida… I ara descobreixen que cadascun de nosaltres viurem cinc o sis grans canvis vitals al llarg d’una vida. A ells no se’ls va educar en absolut en la gestió emocional. Jo sóc iaia i veig companys i companyes de camí que han entrat en el que en diem un programa de supervivència: “Jo ara em centro en mi, en els meus, en la meva petita família, en mirar de viure bé. I el món, si cau, que caigui”. Per no angoixar-se ni tan sols llegeixen el diari ni miren les notícies, perquè no volen saber què passa al món. Només els interessa el pensament positiu.
És un mecanisme de defensa.
Sí, el problema és que aquest món no és real. Aquestes persones es creen un petit món endogàmic on tot està bé però es desconnecten del món de fora. És un mecanisme de defensa però no deixa de ser passivitat.
Jo veig pitjor els fills d’aquesta generació, els que han crescut en el món segur dels seus pares i ara han de viure i treballar en un món tan incert.
Sí, n’hi ha que estan molt decebuts, i ni tan sols han fet el pas del compromís amb el món. Alguns ja van amb el programa de supervivència, com els de la meva generació. A les generacions anteriors se’ls educava en la idea que havien de deixar el món millor de com el trobaven. Missatges com aquest feien que veiessis com una cosa normal participar en projectes socials no lucratius per millorar el món en què vivim. Ara molts joves no creuen en la utopia i això és preocupant, perquè la gent jove hi ha de creure.
No és fàcil creure en utopies avui en dia.
Tot depèn dels valors/acció que han après a casa seva. La generositat, per exemple. Però no la teòrica sinó la pràctica: l’acció de ser generós. En un problema com el dels refugiats, per exemple, una persona generosa pensaria en què es pot fer, en com implicar-se dins les seves limitacions.
Si el cansament moral és un virus diguem-ne generacional, no hem de patir per les generacions futures?
Jo estic molt esperançada. Al llibre parlem del model CAPA que és el model d’ecologia emocional, una persona Creativa, Amorosa, Pacífica i Autònoma. Aquest és el model que estem portant a les escoles, mitjançant programes d’ecologia emocional. Has de ser creatiu però orientar aquesta creativitat a l’amor perquè es pot ser molt creatiu destruint, també. Has de ser pacífic però alhora has de ser una persona autònoma, perquè si no series passiva. Aplicant aquest model els estem ensenyant en la resiliència i en una capacitat de viure en aquest món incert que els espera. Aquesta és la vacuna.
Però no és pas una vacuna obligatòria.
Estem molt endarrere, encara. A Mèxic, per exemple, han aprovat per llei l’educació emocional. Aquí encara no tenim res de semblant. Fem avenços però gràcies al voluntariat de molts mestres tutors, pares i mares que ho fan perquè pensen que ho han de fer però les escoles no estan obligades per llei a impartir educació emocional, així que no estem vacunant massivament.
Se n’ha de parlar més a l’escola?
No només això. Els mestres han d’estar formats i han d’oferir models de persona CAPA als nens. De què serveix tenir una assignatura on es parli de com controlar la ira si una hora més tard el professor de matemàtiques perd el control a classe? Els models de valors i de competència emocional es donen per impregnació amb l’exemple.
I amb els pares que fem?
Nosaltres promovem les comunitats educatives CAPA on treballem amb els mestres, amb els pares i mares i amb els nens. Si treballes amb els nens però els pares i mares es mantenen en el territori des, no serveix per res. Per abordar l’ecologia emocional cal tenir en compte tot l’ecosistema. Aquests aprenentatges no es fan sols, els nens no neixen amb valors, s’impregnen dels que troben. Hauríem de construir una societat basada en els valors CAPA.
Al llibre proposeu diversos models de persones CAPA però tots ells són gent excepcional. No sé fins a quin punt ens podem identificar amb Nelson Mandela…
Posem models de gent magnífica però l’important ets tu: l’heroi silenciós. Gent que pot haver sigut el teu avi o la teva mare, algú que no és famós ni és conegut però que aguanta el món. És la gent que fa que les coses no petin, amb amor, amb bondat, donant un valor afegit a tot el que fan, fent les coses tant bé com poden. Gent que cuida l’ortografia, encara que ningú no s’ho miri , gent que posa un ram de flors a la sala perquè faci bonic, els que cullen un paper de terra que no han llençat ells, tots ells són gent CAPA. Potser no ho saben però ho són. I són els que ens donen esperança.
Andreu Asensio