Enmig del desori emocional en el qual estem immersos degut a l’onada de terrorisme que patim a Catalunya, podria ser ben fàcil deixar-se endur per l’emocionalitat i deixar de banda la nostra capacitat de raonar.
Més que mai vull reivindicar el “bon exercici de la raó”, que ens fa humans si som capaços de fer equip amb les nostres emocions sense deixar-nos endur per elles.
Un error en el qual és fàcil incórrer des de la ira i la por és el de confondre una part amb el tot, allò individual amb allò col·lectiu. Així podem acabar generalitzant la conducta d’uns quants individus culpant a tot el col·lectiu al qual pertanyen.
Ni tots els àrabs són… Ni tots els musulmans són…
Ni tots els marroquins són… Ni tots els islamistes són… Com tampoc…
Tots els indoeuropeus són…
Tots els catalans som… Tots els espanyols són…
Tots els homes són… Totes les dones són…
Quan generalitzem, ens equivoquem. Afirmar que milions de persones són terroristes a partir de la mostra d’uns quants és senyal d’ignorància, d’una ment escleròtica i endurida i d’un cor mancat de tendresa i de compassió.
De quina mostra disposes per fer aquesta afirmació? Ens preguntarà la raó…
Ull amb les generalitzacions. No deixen de ser etiquetes que les ments gandules posen per no haver d’esforçar-se a investigar i raonar. Sabem que entre la gent que forma part d’un grup determinat s’hi poden trobar, a voltes, més diferències intragrup que persones pertanyents a col·lectius diferents. Cal explicar-ho i recordar-ho. De no fer-ho estarem creant bàndols irreconciliables.
Avergonyir les persones que pertanyen a un grup per allò que han fet determinats individus que trien la destructivitat com a resposta només porta al sentiment d’injustícia i a la impotència i al ressentiment, i sabem que tant des de la vergonya com des de la culpabilització, l’únic resultat que aconseguim és més destrucció i més violència.
El bon exercici de la raó demana activar la capacitat de discernir, de qüestionar, de sospesar, d’analitzar de forma crítica les afirmacions que hom fa des de la ira i des de l’odi.
Com deia Sèneca, la raó tracta de decidir el que és just. La còlera tracta que sigui just tot allò que ella ha decidit.