Fa uns mesos vaig rebre un correu amb una consulta d’un home, que em demanava consell degut a la seva malaltia, la qual podia convertir-se en crònica i, fins i tot, mortal.
Em preguntava, bàsicament, com podia portar la malaltia. En aquell instant, em vaig preguntar: “quin consell podria donar-li? Com puc ajudar a una persona malalta?” I, de seguida, ho vaig saber. Ell no estava malalt. Això és el que es deia a si mateix però, en realitat, estava perfectament sa.
L’error de creure’m malalt
Succeeix tots els dies, en desenes de milers d’hospitals del país. Una persona amb una bata blanca, entra discretament en una habitació, amb el cap cot, i diagnostica al pacient d’una malaltia greu. Li explica que la medicina ja no pot pal·liar els seus símptomes, convertint-la així en una persona malalta. Pot ser que sigui una malaltia crònica o, fins i tot, mortal.
En aquell moment, apareix un pensament de por per part del pacient. “Jo, moriré?” es pregunta. Segons més tard, n’apareix un altre d’oposat: el desig de curar-se.
La història que us acabo d’explicar, reprodueix un patró de conducta comú en la majoria dels pacients. Primer ens aferrem a la malaltia i a les seves conseqüències i, després, ens envaeix la profunda convicció de què hem de lluitar contra ella. No estic afirmant que, a priori, no sigui normal adoptar aquesta actitud. No obstant això, assumir que un està malalt és un error immens. I, com qualsevol error, l’únic que fa es condemnar-nos al sofriment.
Però, qui és el JO?
En la frase inconscient “jo moriré”, hi ha dues idees implícites: d’una banda, hi ha una mort i; de l’altra; la d’un “jo”. En l’afirmació “jo no estic malalt”, també hi ha la idea d’una malaltia i, a més, d’un “jo”. La declaració “he de curar-me” també segueix el mateix esquema.
Això ens indica que sempre existeix un JO permanentment present. Per això, ens hauríem de preguntar: què significa ser jo? A qui em refereixo quan parlo del jo? I, en fer-ho, és gairebé segur que tots i totes ens trobem parlant, encara que sigui de forma indirecta o implícita, del cos. I aquest és un altre error.
Associar el cos amb el jo és una equivocació terrible. Penseu un moment en el següent: el vostre cos no és el mateix que quan éreu un bebè, ni serà el mateix dintre de trenta anys. Tot i així, el “jo” segueix essent el mateix. La vostra essència no ha variat independentment del vostre cos, malgrat s’expressi en ell.
El cos és el vestit del jo, només això. Si el cos fos meu, aquest m’obeiria a la meva voluntat. El fet de què el cos emmalalteixi, es cansi o tingui gana, són indicadors que em recorden que jo només l’habito, és un vehicle i, com a tal, té les seves necessitats. Quan ens adonem que som consciència que s’expressa a través del cos, podrem entendre que el cos pot morir, però no el que rau en el seu interior.
Per tant, no hem d’identificar-nos amb el cos perquè, sinó, patirem en pensar que habitem un cos malalt. Però, si faig un petit exercici de consciència, descobriré que no sóc jo, sinó que és el cos qui viu una malaltia.
L’oportunitat de la malaltia
Un cop assimilat l’anterior, podrem emprar la malaltia com utilitzem tot el que succeeix en la nostra vida: per alliberar-nos, per descobrir qui sóc jo més enllà de les formes. D’aquesta manera, podràs centrar-te en tu, podràs despertar, podràs ressuscitar.
La malaltia és, doncs, una oportunitat per escoltar les paraules de la vida dient-te: aixeca’t i camina! O, el que seria el mateix, “descobreix la teva essència i expressa’t”, “desperta i viu”; “descobreix-te a imatge i semblança de la divinitat”.
Quan descobreixis que la teva forma és, només, un vestit i que allò realment important és la consciència que s’expressa en ella, podràs abraçar la malaltia com una ocasió única per descobrir la teva essència.
Sinó, obtindrem sofriment davant del pensament de la mort, davant de la creença que la malaltia viu en tu.
Beneeix la malaltia
Hem de beneir tot el que succeeixi en la nostra vida, fins i tot si la malaltia truca a la nostra porta. Cada pedra al llarg del camí ens ajuda a descobrir-nos i, sense aquests vaivens sovint incomprensibles, seria impossible fer-ho. Per tant, és en el contrast amb l’exterior que descobreixo qui sóc jo.
Tot el que succeeix forma part de mi i m’ajudarà a conèixer-me sempre que tingui clar que jo no sóc el cos, que jo no sóc les dificultats, que no sóc els sentiments.
Per aconseguir-ho, concedeix-te un descans i deixa caure la idea de què la malaltia és dolenta. Cada element compleix una funció. Enlloc de posar l’atenció en el cos o en la malaltia, posa-la en la ment, que és el lloc on podem trobar la felicitat. La veritable malaltia és creure que necessitem unes circumstàncies determinades per ser feliços i que, sense elles, no podrem aconseguir-la.
Recorda que no has nascut en aquest cos biològic per evitar la grip o el càncer. Has vingut a aquest món per aprendre a estimar i a ser feliç al marge del que et toqui viure o, encara millor, gràcies i a través del que et toqui viure.